Berta i jo

2006-06-16T13:04:00.001-07:00

Ø Es el 112, Urgencias?
Ø sí, dígame.
Ø una loca anda suelta.

Nino, nino, SAMU al rescate.

Quién llamó al 112, no se sabe, todavía. Algún familiar, seguramente. ¿Mi padre, mi madre, o mi hermana la mayor? La pequeña creo que no estaba metida en el mejunje, y a mi hermanito no lo consideraron digno de participar en una decisión familiar de tal magnitud. No les debe parecer válido o digno su criterio particular. Sin embargo, a mí sí. Desde siempre.
Desde que tengo uso de razón consciente, es decir, desde que me acuerdo, a veces, me ha metido en sus marrones, o me ha seducido de tal manera que yo me he dejado enmarronar gustosamente. Es mi único hermano varón. Creo que nos llevamos una decena años, o sea, que si él va por los cuarenta y pocos, yo tengo actualmente 32 años. Sí, exactamente, 32 años cumplidos poco felizmente un día de abril. Ummmmmmmm, una tauro compulsiva y loca.

Recuerden, la SAMU iba de camino para hacerse cargo de una loca que andaba suelta.
No sé qué les explicarían sobre mi locura. El caso es que a la SAMU subí escoltada por 6 municipales, 3 parejas de 2. A todo esto, la paciente, yo a partir de ahora, se había mostrado colaboradora en todo momento, absorta de una incredulidad increíble, pero dócil cual oveja por el monte siguiendo a su pastor. ¿Será verdad que sobran policías?, ¿será verdad que vivimos en un estado casi policial?

A ver, yo soy de letras puras, pero 6 maderos para mí solita me dio mucha risa, y pena, en aquel momento. Y rabia, y desazón, e impotencia, y un sinfín de vocablos que me ahorro de escribir, porque todavía me afecta y no quiero llorar más hoy. ¿Cuántas opciones se tienen en ésa mi situación? Si la de liarme a tiros o a ostias están descartadas desde antes de la creación del mundo, ¿qué pensaban que iba a hacer? Desconozco cómo actúan los locos y/o las locas. De hecho, desconozco incluso cuál es el significado de la palabra loco-a. Sé, sin embargo, que es un término que está muy estigmatizado socialmente.

También sé que tiene un sinónimo más ambiguo inclusive que es el término enfermo-a mental.
Éste ya me suena más.

Del trato deleznable, inhumano y brutal que le tocó padecer a yo aquella noche y parte de la mañana siguiente, puede que hablemos otro día.

Hoy, la certeza que no fue ninguno de mis familiares de sangre quien dio el aviso me permite mirarme al espejo y recoger la imagen de una persona "normal". (dejemos para otro día también la consensuación del significado del vocablo normal.

visca la serra!!!!

2006-06-01T01:08:00.000-07:00

Marxe uns dies à la recherche de moi même.

Vaques, cavalls, ovelles, egües, cabres, gossos d’atura i pastors. Tots els colors de la terra: terra roja, blanca, marró, groguenca, etc. A prop de la Sierra, obrint-li el pas, que no pas barrant-li’l.

Passejades, becades, portàtil (si aconseguisc de fer-lo funcionar, ha, ha, ha. El tinc de fa 3 o 4 dies i encara no ens hem pillat el truquet mútuament), passejades, llegides, subratllades, picades, i desconnexió total. (Bo, quasi total, no aconseguisc d’allunyar la Berta del meu cap ni del meu cor. Queda en bones mans, per això me’n puc anar “tranquil·lament”.

El poble té una plaça quadrada presidida per dues torres bessones. Sí, heu llegit bé, dues torres bessones. Aquestes, però, són medievals i continuen alçant-se orgulloses cap al cel.

I allí me’n vaig a passar uns dies: ummmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm

2006-05-28T07:50:00.000-07:00

una cançó més, i que no ens en falten

2006-05-26T12:33:00.000-07:00

despertar

jo no vinc de cap silenci
però sé molt bé què és lamentar
que la meua llengua
siga un patrimoni menyspreat
pel poder polític
que ens denega el dret a viure en pau
jo he nascut en democràcia però sé molt bé què és protestar
contra la censura
contra el genocidi cultural
contra els privilegis
de la nova classe dominant

TORNADA
però no em quedaré mai de braços creuats:
lluitaré per trencar les cadenes de nou
és possible somiar amb un món diferent
només cal intentar caminar sense por

jo no vinc de cap silenci
però sé molt bé què és condemnar
l’actitud racista
d’un govern que tracta els immigrants
com si foren mobles
com peons en un tauler d’escacs
jo he nascut en democràcia
però sé molt bé què és exclamar
contra la injustícia
d’una guerra absurda i il·legal
contra la mentida
contra qui evadeix la veritat

TORNADA

Música i lletra: Pau Alabajos

... de reincidències: Georges

2006-05-18T07:43:00.001-07:00

DANS MON HAMAC

Le soleil s’est posé là-haut
léger comme u matin de pâques
moi je suis couché sur le dos
dans mon hamac

ça dure depuis des années
c’est dans mon signe du Zodiaque
peut-être même que je suis né
dans mon hamac.

Parfois je voudrais travailler
mais y’a a flemme qui contr’attaque
en me glissant un oreiller
dans mon hamac.

D’ailleurs à voir les autres faire
je sens bien que ça les détraque
moi j’ai une santé de fer
dans mon hamac.

Je n’ai pas froid, je n’ai pas chaud
je n’ai pas faim, je n’ai pas soif
le vent tendrement me décoiffe
et vient me caresser la peau.

L’argent faut pourtant le trouver
mais j’ai plus d’un tour dans mon sac
je m’fais payer pour le brevet
de mon hamac

C’est un hamac étudié pour
suspendu comme une cadillac
Presque une maison, un nid d’amour
que mon hamac.

Aussi lorsqu’il y a dans l’air
un doux parfum aphodisiaque
on peut voir les feuilles à l’envers
dans mon hamac.

Mais s’il y a de la place pour un
quand on est deux, ça change et crac
totu compte fait on est aussi bien
sur l’herbe

... de reincidències

2006-05-18T07:43:00.000-07:00

NADIE ESTÁ SOLO

2006-05-07T01:04:00.000-07:00

En este mismo instante
hay un hombre que sufre
un hombre torturado
tan sólo por amar
la libertad.

Ignoro
dónde vive qué lengua
habla de qué color
tiene la piel cómo
se llama pero
en este mismo instante
cuando tus ojos leen
mi pequeño poema
ese hombre existe grita
se puede oír su llanto
de animal acosado
mientras muerde sus labios
para no denunciar
a los amigos. ¿Oyes?

Un hombre solo
grita maniatado existe
en algún sitio.
¿He dicho solo?

¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?

Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante
también a ti y a mí
nos tienen maniatados.

JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO

L'home, mesura de totes les coses

2006-05-03T01:17:00.000-07:00

... del mestre: Joan Fuster, un riberenc il·lustre i "morit" (mort, en paraules de Berta).

Només a força de "deshumanitzar" l'home, la societat serà "perfecta": només a força de sotmetre'l, de deformar-lo, de reduir-lo a zero.

EVASIÓ

2006-04-28T10:48:00.000-07:00

Brollador de xerrameques,

agrers d'aire enrarit.

A les negres finestres de les pissarres

les fileers dels nombres: 3, 5, 6, 8...

Definicions abstruses

als racons de les orelles;

entre dents, paraules sàvies

nèciament gramofònioques.

Però als ulls, un llenç de blau;

però al nas, brins de romer;

però als dits, delerosos de dibuixos,

les llances dels llapis vermells.

El mestre rumia ¡¡coses!!

-Si enderroquéssim l'escola...

quin bell centre d'interès.

Directament de la mà del mestre, en Carles Salvador

... a redòs, plenament.

2006-04-28T03:52:00.000-07:00

J'AI FAIM

Sous la lumière

de l'étoile polaire

je m'astique les molaires

d'une côte de boeuf

imaginaire.

J'ai faim.

Je crie famine.

Je mange une étoile.

... je regarde les autres

pour demain.

Manu Chao-Wo`zni ak

... des de la plenitud

2006-04-28T03:51:00.000-07:00

Le ventre de mon siècle (... the end)

2006-04-26T00:01:00.000-07:00

Ce ne sont pas les hommes qu'elle regarde, au premier rang. C'est son ancre et son point fixe.
D'abord, ce fut un berceau dissimulé au creux d'une tenture. Puis, á la même place, un très petit enfant jouant sur un coussin. Un garçon minuscule regardant sa mère. Un adolescent. Un jeune homme.
Pendant de longues annés il s'est tenu là, premier adorateur du Quadrille Fabuleux. Chaque soir, á 1'issue du spectacle, dans la loge, il se jetait au cou de sa mère, 1'embrassait et murmurait les mêmes mots: «Maman, danse avec moi!» Ses lèvres ont laissé leur empreinte sur la peau. Une tache s'y est inscrite avec les années. Un baiser. La danseuse le porte au cou et en elle. II est comme un collier.
Elle lui a appris les magies qu'il demandait. La nuit, très tard, ils se prenaient la main et gagnaient les jardins publics, déserts. La danseuse chantait pour son fils. Elle battait la mesure á la mesure de son coeur. Elle lançait la jambe, le bras, le buste, tournait, virevoltait, rompait, pliait. Et lui, il pareillement, accordé à ses leçons.
Ils n'eurent jamais d’autres spectateurs qu’eux mêmes. Dans 1'ombres des parcs, ils inventèrent les polkas, les valses, les matchiches, les fox-trot, les tangos et les javas de tous les paysages.
Elle espérait qu'ils quitteraient un jour les ailes du grand moulin. Elle rêvait d'une figure á deux, son fils et elle, sur les scènes du monde.
Il en fut autrement. Le carnage posa son doigt ensanglanté sur la case des jeux, emportant la mappemonde vers des chiffres obscurs. Le rouge, le noir remplacèrent le blanc des jupons et des dentelles. Le sourire disparut en un soir. Il se figea en une grimace de terres et de tranchées, semblable au masque d'un archiduc assassiné.
Pendant quatre ans, la danseuse fixa un point, au fond du grand moulin, et c'était en elle, une plaine oú mouraient les hommes, le sien emporté avec d'autres. La tenture, au bord de la scéne, était comme un tulle, mortifére.
Le drapeau des douleurs.

Penché sur Sarajevo, juin 1914. (pp.13-19) Un siècle d'amour, 1999

... plus.

2006-04-24T01:28:00.000-07:00

Les années passant, le cercle de ses admirateurs s'est ouvert á la butte voisine, puis á la ville, aux grandes capitales d'Europe. Mais elle Pignore. Son existence se borne á une petite planète. C'est son univers. Il se trouve en amont du premier rang, en bordure de scène. Lorsqu'elle s'élance, chaque soir, ¿est vers lui qu'elle va, á lui qu'elle donne les lumières de sa beauté.

Les amateurs, ceux qui voudraient la plus belle place en son coeur, ont cru que pour attacher son regard, ils devaient se placer lá. Chaque soir, avant le spectacle, la salle bruit du jeu des discussions, échanges, marchandages auxquels se livrent ceux qui voudraient emporter la demoiselle.

Pour rien.
Elle ne cède á personne.

Ni l'éclat de ses yeux, ni ses mains offertes ne sont pour ces adorateurs d'un songe sans partage. S'ils savaient voir le jour plutôt que d'imaginer les nuits, ils auraient saisi un mystère plus rare que les qualités de séduction qu'ils s'attribuent. Certes, les lèvres de la danseuse dessinent des baisers; mais ils ne sont pas ceux d'une amante. Et le mouvement de ses hanches n'est pas fait pour provoquer.

Sarajevo

2006-04-23T01:25:00.000-07:00

Elle danse sur la toile de ses paupières closes. Sa jambe est tendue, sa bouche peinte en rouge. Collants et jupons sont offerts en corolle á ceux qui battent des mains pour elle. Ses lingeries sont étourdissantes, soies, dentelles, rubans, façonnées d'étrange façon car elles ne laissent rien entrevoir des pâleurs que les autres, ses compagnes, exhibent.

Elle fait aller ses bras aussi souplement que les ailes de ce moulin où elle se produit -mais jamais n'esquisse de geste d'invite, d'appel voilé.

Son sourire, cependant, est une grâce, une joie de vivre. Lorsque les peintres dessinent le Quadrille Fabuleux, c'est elle qu'ils choisissent, et son visage plutôt que ses jambes. Ainsi s'est répandue 1'image de la danseuse au sourire magnifique.

un siècle d'amour

2006-04-18T09:21:00.000-07:00

Il est assis á côté d'un miroir qui ne renvoie pas son image. Ni de face ni de profil. Sa silhouette s'est effacée á tout jamais. Il n'est que ce qu'il voit ou entrevoit : deux mains, l'aile du nez, des expressions qu'il imagine - s'il sourit, s'il ferme les yeux sur les paysages dévastés de ses campagnes, s'il crispe la mâchoire au souvenir du monde.
Il est assis sur un tabouret. Il fixe la pénombre de mémoires qu'il voudrait peindre. Les hommes sont restés sur les champs de bataille. Il porte leurs écorchures et leurs stigmates. Il voudrait étouffer leurs cris. Ceux de douleurs trop vastes, trop profondes. Assassines.
S'il bouge, il se heurte aux parois grises qui 1'enferment. Seule sa tête s'élance. Les lignes de fuite sont en lui. Nulle part ailleurs. Il se sauve en inventant d'autres miroirs. Sur la glace de ses compositions apparaissent les visages enchanteurs de toutes les femmes qu'il a aimées.
Il est l'agitateur d'histoires recomposées. Les leurs. La sienne ne compte que par le geste et le désir : il veut les voir encore.
Il n'a plus d'existence propre.

Il regarde passer son siècle.

[...]

2006-04-12T03:22:00.000-07:00

-Sin duda -dijo Hans Castorp-. Estoy completamente seguro. Siento un enorme interés por vosotros, los de aquí arriba, y cuando se siente interés por algo, no se tarda mucho en comprenderlo. Per ¿qué me pasa? ¡No me sabe a nada! -dijo mirando su cigarro-. Desde hace un rato me pregunto qué es lo que me pasa? ¡No me sabe a nada! -dijo mirando su cigarro-. Desde hace un rato me pregunto qué es lo que me pasa y ahora me doy cuenta de que es este María Mancini lo que no acaba de gustarme. Te aseguro que sabe a papel maché, te aseguro que me siento como si tuviera el estómago sucio. ¡Es incomprensible! Es verdad que he desayunado d euna manera excepcionalmente copiosa, pero ésa no puede ser la causa, pues, cuando se ha comido mucho, el puro en principio, sabe mucho más rico. ¿Crees que se deberá a mis agitados sueños? Tal vez por eso estoy destemplado. No, tengo que tirarlo -añadió, después de una nueva tentativa-. Cada calada es una decepción, no tiene sentido forzarme a terminarlo. -Y, tras dudar un momento, arrojó el cigarro por la pendiente al bosque de pinos húmedos-. ¿Sabes lo que ocurre? -preguntó-. Estoy seguro de que todo guarda relación con ese maldito ardor que siento en la cara desde que me he levantado. El diablo sabe por qué, pero tengo la impresión de que estoy ruborizado todo el tiempo. ¿Tú sentiste lo mismo al llegar?

-Sí, dijo Joachim-, al principio también me sentía un poco raro. ¡Pero no le des importancia! Ya te he dicho que no es tan fácil aclimatarse a este lugar. Pero se te pasará. Mira este banco, qué oportuno. Vamos a sentarnos un rato y luego regresaremos; tengo que hacer la cura de reposo.

[...]

La montaña mágica

2006-04-11T05:30:00.000-07:00

[...]

Con tus ansias por salir de aquí, supongo que no fumas, ¿no?

-Nunca fumo- respondió Joachim-. ¿Para qué iba a fumar, y además aquí?

-No lo entiendo- dijo Hans Castorp-.No comprendo que se pueda vivir sin fumar. Sin duda, es privarse de lo mejor d el avida y, en todo caso, de un placer sublime. Cuando me despierto, me alegro de pensar que podré fumar durante el día, y cuando como, temgo el mismo pensamiento. Sí, en cierto modo, podría decirse que sólo como para poder fumar después, aunque exagere un poco. Un día sin tabaco sería para mí el colmo del aburrimiento, sería un día absolutamente vacío y sin alicientes, y si por la mañana tuviese que decirme "Hoy no podré fumar", creo que no tendría valor para levantarme. Te juro que me quedaría en la cama. Mira, cuando se tiene un puro que arde bien (por supuesto, no puede tener ningún poro ni tirar mal, eso es un fastidio tremendo), uno se halla al abrigo de todo, no puede ocurrirle nada desgradable. Es como tumbarse a la orilla del mar: se está tumbado y punto. ¿No es verdad? No hay necesidad de nada, ni de trabajo ni de distracciones... ¿Gracias a Dios se fuma en todo el mundo!

Que yo sepa, este placer no es desconocidoen ninguna parte, en ninguno de los sitios a los que uno puede ir a para, incluso los exploradores que parten hacia el Polo Norte se aprovisionan de tabaco para afrontar sus peripecias, y ese gesto siempre me pareció muy simpático cuando lo leí. Puede que las cosas le vayan a uno (supongamos, por ejemplo, que me encontrarase en un estado lamentable); pues bien, mientras tenga mi buen cigarro sé que podré soportarlo todo, que me ayudará a vencer las adversidades.

-Sin embargo -dijo Joachim-, tanta dependencia es un síntoma de debilidad. [...]

-Sí, si no fuera por mi anemia -dijo Hans Castorp-. Ya fue bastante que me dijera que tengo la cara verde.

(pp. 91-91)

... ja la tenim!

2006-04-11T05:29:00.001-07:00

La montaña mágica

2006-04-11T05:29:00.000-07:00

de Joan Fuster

2006-04-08T03:04:00.000-07:00

Sembla que "volvemos a las andadas". Berta i jo va a la seua bola i jo publique coses a mitges. En fi. Ara va de bo!

Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.

Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

Joan Fuster

2006-04-08T02:09:00.000-07:00

Ausiàs March

2006-04-08T01:07:00.000-07:00

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llur amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Despús-ahir no, l'altre,
un camió em va traure de l'autovia, a 130 km/h...
Crec que bufava tramuntana,
o era llebejadeta?
Doncs no ho sé, ni ho acabe d'entendre.

He tornat a nàixer!

Chacarera de las piedras

2006-04-02T06:29:00.000-07:00

Aquí canta un caminante
que muy mucho ha caminado
y ahora vive tranquilo
y en el Cerro Colorado.

Largo mis coplas al viento
por donde quiera que voy
soy árbol lleno de frutos
como plantita i' mistol.

Cuando ensillo mi caballo
me largo por las arenas
y en la mitad del camino
ya me he olvidado de las penas.

[...]

A la sombra de unos talas

yo'i sentido de un repente

a una moza que decía:

-Sosiegue que viene gente!

Te voy a dar un remedio

que esmuy bueno pa' las penas

grasita de iguana macho

mezclaíta con yerbabuena.

[...]

... no te metas en los montes

si no ha salido la luna.

[...]

Atahualpa,

imprescindible, sempre, ara o mai.

...i continua l'ATahualpa:

2006-03-30T06:51:00.000-08:00

¿Por qué no engraso los ejes????

Es demasiado aburrido
seguir y seguir la huella.

Demasiado largo el camino
sin nada que me entretenga.

Atahualpa Yupanki

2006-03-23T06:55:00.000-08:00

Preguntan de dónde soy,
y no sé qué responder.

De tanto no tener nada,
no tengo de dónde ser.

Jo

2006-03-16T10:04:00.000-08:00

I la personeta en conjunt que forme amb mi mateix ha tornat a recaure. Maldicció!, i malíccia que m'entra. Redéu!

Una setmana de repòs absolut seguint el tractament, "y vuelves la semana que viene a ver qué tal te ha ido".
O a veure com em va, ara, no? en aquests moments i ahir, per què tinc una mena de rellotge intern que m'avisa quan em torna a tokar el Nolotil.
I a més del dineral en medicaments, que síiiiiiii, que els farmacèutics també tenen dret a viure, ..., i en protector d'estómacs perquè no acabe amb una úlcera, ja que no hen d'oblidar, que porte gaire un mes enganxada amb el maleït tractament!!!!

En fi, que aquesta dona normal, ja no fa de professora des de la setmana passada, per prescripció facultativa.

Oficialment, perquè continue actuant en la xarxa, des de l'ombra, on-line. Però recordeu la dita: sólo unos pokos serán llamados a entrar en la kasa del...

No puc atendre tots els meus alumnes, és normal, però sí que puc parlar amb coneguts, col·leguetes, fills d'amigues de ma mare, antics veïns de 10 anys de convivència, pares d'amigues de la meua filla, i altra fauna. Es tracta de persones que veig sovint, a dintre i a fora de l'escola. Al llarg de la nostra coneixença hem arribat a intercanviar números de telèfons o adreces d'Internet. Sempre al marge de la nostra relació professora-alumnes d'escola.

És per això que veig normal, que més d'un m'haja telefonat a casa per saber com em trobe i que la veu haja corregut....

He , he, he, sí, ja sé, ja sé, això sona una mica pressumptuós i pedant, però de raza le viene al galgo, i no us diré si herete de part materna o paterna.

i cul de...

2006-03-14T08:10:00.000-08:00

I cor de vaca lletera.

2006-03-13T10:45:00.000-08:00

I cor de vaca lletera, i d'ase; o millor dit, de somera. Tot plegat, alhora.

Ummmmmm, bona combinació. M'agrada.

Tinc mans de primate, i què?

2006-03-11T04:14:00.000-08:00

Això mateix. Tinc mans de primate, igual que mon pare. Unes mans Montoya. I què?. Avui he descobert que m'agraden.

Y dichosa la rama que al tronco se asemeja, O cría cuervos, y te sacrán los ojos, o a quien madruga Dios le ayuda i un llarg etcètera.

Estic tipa d'ungles perfectes i acompassades, llimades i arredonides, allargades i perfectes, irrrompibles i immossegables, decorades de mil maneres diferents i aderessades i amanides de mil gustos i colors, portadores d'encara una olor.

Què voleu? Jo en tinc una mostra variada de figures geomètriques. En tinc de triangulars, de quadrades, d'axatades i de caire romboidal. Curtetes i tallades sovint.
Ben curtetes, per poder treballar a gust. Ungles normals de dona normal.

... de dones va la cosa.

2006-03-01T02:26:00.000-08:00

Avui vull justificar-me davant la meua neboda major, la plus belle de les majors.

Té 15 anys, i va perdre sa mare en el mateix instant que jo perdia la meua germana major. Una segona mare per a mi, de fet, així li ho deia contínuament, mig en broma, mig en veritat. I ignorant de mi, aspirava a ser una segona mare per a la seua filla, quan coexistíem juntes les 2 a soles.

Però temps fugit, i la meua filla vingué al món dies abans de la data tràgica. Semblava que ambdues, tia i neboda, havien pactat la data de naixement. Un parell de dies perquè la "parturienta" es recuperés i pogués viatjar amb cotxe, i presentació oficial.

La tia conegué la neboda, i la neboda estigué en braços de sa tia Silvi. La tia Filvi, que diu ella, amb una llengua de mig drap que sap pronunciar com toca, quan vol.

Segons durà aquest encontre, els suficients perquè la tia Filvi pogués dir: "-¡qué bonita es mamá!"

Li ho deia a sa mare, a ma mare, a la nostra mare. A la Tuti, qui ja s'apressava per alliberar la seua filla major dels escassos 2 quilos i mig que pesava la xiqueta. Si pareixia un pollastre! Preciosa, això sí; acompassada, redona com una pometa.

Però la tia Filvi això no ho va saber mai. En aquells moments apenes si s'hi veia.

Jo tampoc ho sabia, aquell dia. No havia tingut temps ni de telefonar, per poder assabentar-me dels darrers avanços de la malaltia.

La mort s'havia instal·lat a ca la meua germana i jo estava molt ocupada amb mi mateix. Ignorant! I de vegades, pense que també, una mica egoista. Aquest pensament em presegueix i m'acaça massa sovint.

Una llagrimeta rellisca per la galta esquerra, per la meua.

Avui volia parlar de les dones de la meua família. Una família obrera i treballadora. Normal, amb el significat que jo li done a aquest vocable. Però crec que no puc continuar, almenys avui.

Us avise, això sí, que es tracta de dones fortes i valentes, com totes les dones del món. Normals.

Je suis aussi un métèque

2006-02-28T02:39:00.000-08:00

Oui, ou je suis un métèque ausssi. Je ne sais pas, encore.
Et une métèque, per descomptat!
Faltaria plus!

Doncs no costa!
t'ho recorden a cada instant,
a cada passa,
a cada paraula, a cada expressió,
a cada somriure.

Dia rere dia, nit rere nit.
I de sobte, un dia, sents que t'han acceptat.
Malauradament, no arriba per a tots.
Només els privilegiats són cridats a formar part de la casa del ...

Caminante no hay camino
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca se ha de volver a "xafar".

Però hom diu que l'home
és l'únic animal que no "aprèn":
I de mostra, la cançó:
tropecé dos veces con la misma piedra...

Il y avait un jardin qu'on apelait la terre...

2006-02-27T11:47:00.000-08:00

Avui m'he retrobat amb Moustaqui...
ummmmm quin plaer!

ENLLAÇOS

2006-02-24T11:59:00.000-08:00

Avui m'han explicat com fer enllaços des del xoxòdrom. I estic contenta.
He començat amb esquiu, i per a mi és tot un esdeveniment.
A partir d'ara no caldrà de travessar l'estació de part a part per saludar. Tot un avanç.

Gràcies Joan.
I gràcies també a esquiu i a molts altres que hi aniré incorporant a poc a poc.

M'agrada DUSMINGUET

2006-02-22T03:03:00.000-08:00

M'agrada DUSMINGUET!
Ja fa temps que ho sabia, però avui l'he redescobert, mentre l'escoltava.

Vafalungo, quina meravella!
i no sols Vafalungo, eh?

Però amb aquest em delitava aquest matí, mentre provava d'endreçar l'estudi.
Resultat: goig auditiu i habitació a mig endreçar. Està millor que abans, això sí. I això és positiu.

Bon dia tingueu.

ja la tenim

2006-02-13T01:31:00.000-08:00

Ja la tenim.
Estic plantejant-me seriosament de començar a estudiar anglés, encara que només siga per poder comunicar-me amb el blogg en general.

Després de diversos intents fallits, he decidit deixar la meua amigueta Mafalda, escanejada i llesta, per a més avant.
Què hi farem?

De moment, intentaré pujar o apujar (ara mateix no tinc clar quin dels dos verbs hauria d'utilitzar) imatges que no procedeixen de l'escaneig.

Espere tenir sort.

Allà vaig:

RES, QUE NO HI HA MANERA: se ha producido un error durante la subida

nou intent, però des de font diferent

2006-02-13T01:30:00.000-08:00

de models a seguir, o no. 2n intent

2006-02-11T01:56:00.000-08:00

Benvinguts i benvingudes al segon intent que faig de col·locar una imatge que acompanye les paraules.
Hom diu que una imatge val més que mil paraules, i encara que no sempre és cert (al llibre de Jesús Tuson us remet), aquestes imatges parlen per si soles.

Espere tenir sort, ara.

de models a seguir, o no

2006-02-10T06:54:00.000-08:00

de desordres hormonals i altres ignoràncies

2006-02-05T03:18:00.000-08:00

Heus ací
que temps era temps
hi havia una "muchachita que se convirtió en mujer"...

2006-01-22T05:19:00.000-08:00

metidita en casita yo te espero
las zapatillas de cuadros preparadas
todo limpio y muy bien hecha la cama

yo aquí siempre te espero
porque yo sin ti
es que no soy nada

quiero ser tu florero

serán órdenes siempre tus deseos
porque tú sabes más de todo
quiero regalarle a tu casa todo mi tiempo

es mi sueño: todo limpio
es mi sueño estar en bata!!!!

de mayor...

Y por la noche te haré la cenita...

I què?

Que em disculpen les xiques de Ella baila sola per la mutilació conscient a què he sotmés la seua cançó. Em calia fer-ho per tal de provar de poder sentir com ho deuen fer els "floreros".

Demane també disculpes als pitxer i gerros del món, per la utlitització de llur imatge sense el consentiment escrit dels llurs representants.

Amb una disculpa més, que demane siga generalitzada per a qui corresponga:

... ho repetisc de nou: i què?

He estat pegant-li moltes voltes al cap arran de les breus converses que ens va suscitar el tema de la dona covarda. Un cigarret a corre-cuita, abans o durant la nostra "tasca docent" et alii, no donen per a molt més. Et à la rue, naturellement! Total que rumiant, rumiant, única cosa que pots fer quan ni la tos ni el mal de gola no et permeten de funcionar plus ou moins.

I per més que volia evitar-ho, em venia al cap la imatge de cinc dones que convivim al mateix ambient tots els dies laborals en horari vespertí. Treballem amb tu, i tu amb nosaltres. Ens coneixem, ens suportem, ens aguantem, ens estimem però no sempre, etc. Què més et puc dir? Si tu ho vius!

I aquestes dones m'han tingut el cap ocupat en les estones de solitud durant aquests dies de "malaltia comuna".

Cinc vides, cinc models, cinc dones. Res a veure entre elles.

Són, però, iguals???

Aquesta és la pregunta que m'ha acompanyat el cap de setmana, en els moments de solitud.

De vegades la pau

2006-01-09T12:21:00.000-08:00

Confessions d’una dona covarda

No havia estat capaç ni de fer-li el fill que ara reivindicava amb falsa desesperació. Quan va voler adonar-se’n, havia degenerat en un toxicòman egoista incapaç de veure més enllà de les reunions de la feina. De quina manera si no, podia explicar que la deixara sola quan el necessitava tant. Ell sabia que ho estava passant malament i que les estones de solitud només trobava la companyia de les llàgrimes. Certament no podia parlar de plors, perquè encara que no cessaven, en certa manera podia controlar-los. Clar que el control era més aviat fictici i forçat, però control al cap i a la fi. És cert que de tant en tant feia bondat i aparentava que li importava estar al seu costat. Per desgràcia per a ella, però, mai havia estat un bon actor i se li notava massa l’esforç perquè ella poguera fer com que s’ho creia.

Algunes nits s’alçava del llit mentre ell roncava de manera desesperant i entre plors que intentava controlar per tal de no despertar-lo repassava els pros i els contres de mantenir la situació. Per més voltes que li pegava, sempre arribava a la mateixa conclusió: era covarda. No trobava una altra explicació.

Arribats en aquest punt, el pensament prenia un altre rumb. Els records de llunyans temps feliços acudien a la memòria i aleshores s’adonava que si no l’havia deixat era perquè de vegades encara l’estimava. Potser li mancava l’espenta que reivindicava per a altres dones, però ella sabia que en el fons no estava tot perdut.

I ací estava el quid de la qüestió. Valia la pena sacrificar els millors anys de la seua vida al costat d’una persona que no volia, o potser no sabia fer-la feliç. Al cap i a la fi tampoc demanava res desorbitat. Una miqueta de sinceritat (si és que la sinceritat es pot menjar amb cullereta) acompanyada de fets, no de paraules que després s’emportava el vent.

Tenia 27 anys i volia ser mare. El seu company li havia fet creure que ell volia participar en aquest projecte, i ella havia estat contenta, fins i tot feliç, durant setmanes. El temps anava passant i ella es va adonar que l’interés del susdit era més aviat fictici. Mai no havien tingut una vida sexual de la qual fer gala, però s’estimaven, i el seu xic l’havia fet sentir-se desitjada a la seua manera.

Què estava passant? Què podia fer? Les paraules no havien servit per fer que la cosa rutllara. Escenes de pseudopenediment i justificacions no demanades s’havien repetit en les últimes setmanes. I el desenvolupament era sempre el mateix. Si la tria era entre ella i els altres, la decisió era ràpida: els altres.

Per què de vegades és tot tan complicat? Ella no li posava impediments perquè isquera, i s’emborratxara, i un dia i un altre, i un altre... però tants? Què passava amb ella? Què pintava ella? La resposta se li feia un nus en la gola, però sabia que s’havia d’enfrontar amb la veritat si volia superar el tràngol que estava ofegant-la i que li estava agriant el caràcter.

Si la vida amb ella no li donava satisfaccions, per què no li ho deia? O és que estava forçant la situació perquè ella fera explosió i així ell no haver de fer cap esforç desagradable? Vistes així les coses ja tenien una miqueta més sentit. Amb ella per casa ell tenia tot el que un home pot demanar: una dona de fer feines; menjars que farien goig al costat de qualsevol aleta de pollastre; la roba neta, planxada, doblegada i alçada en l’armari; un cagador en condicions; una infermera atenta i agradable en caure malalt; un amic/amiga quan les ganes de parlar et fan ser xarraire ...

La cosa estava degenerant. Si el proper pas era la pèrdua del mutu respecte, fins ací havien arribat. Contra tot pronòstic, podia suportar que li prenguera el pèl, que planejara vetllades agradables en llocs nous que després no s’acomplien, que li diguera que anava a fer-se’n un i tornara de dia i la despertara amb vòmits sorollosos que després no netejava malgrat la directa de deixar-li els draps i el detergent desinfectant al costat del vàter. Què esperava? que fóra ella qui s’agenollara i netejara el vàter que ell havia embrutat! Ni pensar-ho!

Quan havia estat l’última vegada que havien eixit junts i s’havien divertit? Uf, ella no podia recordar-ho. Els últims temps havia estat vivint de rendes, de records de temps millors, però amb això ja no en tenia prou.

Potser havia arribat l’hora d’admetre que s’havia acabat, que calia sincerar-se i dir-se, confessar-se què collons esperaven de la vida. El que estava clar era que les coses no podien continuar de la mateixa manera. Ja eren persones adultes i havien de prendre una determinació: o junts o separats, o fins i tot junts i separats. Però les coses clares, sense enganys ni trampes. No s’havien promés res, i per això ella no podia fer-li retrets. D’acord, però tenia un compromís amb ella mateix, i havia arribat l’hora de fer-lo valdre. Potser no tenia dret a exigir-li comprensió, ni atenció, ni miraments, ni sensibilitat. Però, també és cert que ell la feia sentir com un drap i no hi havia dret. Prou, ja estava bé de justificacions i d’històries inventades per tal d’excusar la seua absència. Quan no es pot tenir tot, s’ha de triar, i qui tria està expressant lliurement què és el que vol i el que no vol. I per molt que li pesara, ell també tenia dret a ser feliç, i estava demostrat que amb ella no ho era pas.

Ja no quedava tant per a l’any nou, i ja se sap: any nou, vida nova. I si a més a més es comença un segle nou, motiu de més per a agafar la paella pel mànec.

Li havia demanat al segle XXI un treball i un fill, un fill que havia volgut tenir amb el suport d’Israel. Ara, però, el fet de no saber si la cara del pare del seu fill li seria coneguda o no li resultava una miqueta indiferent.

I amb aquests pensaments decidí anar-se’n al llit convençuda com estava que l’endemà no dinaria en aquella terrasseta d’estiu que hi ha vora l’estany, i que donaria les explicacions que foren necessàries a qui volguera demanar-li-les.

Perquè se sentia comunicativa.

Per al despistat d'en Joan

2006-01-05T22:50:00.000-08:00

Un autre roman "costumista", ou le même, mais reelaborat.

Primer intent

Despropòsits 2000
Com cada matí des de feia tres mesos Joana seia en un banc de la impressionant i acabada d’estrenar Estació del Nord que hi ha al sud de la ciutat. Al panell se succeïen noms, horaris, destinacions i procedències amb una meticulositat que no deixava lloc al dubte. Simplement havies d’estar a l’aguait, sense perdre la concentració. Qualsevol distracció podia ser nefasta per a la consecució de l’objectiu: esbrinar on i quan faria parada el tren en qüestió. Després tot eren flors i violes.

“RODALIA DESTINACIÓ...”

La megafonia en esplendor la féu tornar a la realitat.

Amb resignació, ajustà el volum dels auriculars del disc compacte, agafà la bossa i es dirigí plàcidament, sense pressa però sense pausa, cap a l’andana número nou, sector A, nivell tres. Després d’una pausa de deu minuts, la jornada es movia de nou.

Joana s’havia aficionat al disc compacte després d’un parell de dies d’incomunicació i de fil musical excessivament alt, molest i temàtic. Les cançons nadalenques podien tenir el seu atractiu, de fet, l’havien tingut quan ella era menuda i rebia les estrenes amb el seu cosí Miquel, però a les set del matí de tots els dies que tenien la mala sort d’existir al voltant de l’antany estimat nadal creaven una sensació d’estrés comparable al trànsit que evitava anant amb tren a treballar. Tant de pastoret i pastoreta no és normal de bon de matí.

Com cada dia des de feia tres mesos, Joana arribava a la seua destinació després de tres quarts d’hora de viatge plàcid i calentet. Triar la roba adequada per al trajecte s’havia convertit en un repte diari. Si bé la temperatura del carrer era fàcil d’esbrinar i encertar, simplement havies d’eixir al balconet i respirar profundament, l’interior del tren anava pel seu compte. Durant tres mesos havia tingut l’oportunitat de copsar deu o dotze graus centígrads de diferència respecte de l’exterior. La veritat és que els dies de fred intens aquesta diferència s’agraïa, en un primer moment, és clar, perquè després dels minuts que tardava a recuperar-se, no hi havia prou amb el seient del costat per deixar-hi els jerseis, jaquetes... que s’havia de traure per poder respirar tranquil·la, sense ofegar-se.

Joana havia sentit dir a dues iaies encantadores que desafiaven el volum del fil musical per poder mantenir una conversa com a bones amigues, que a l'estiu el problema era paregut, però a la inversa. Una d’elles, la que semblava que portava la veu cantant, portava sempre una manteta de viatge en la bossa de mà, “per evitar els refredats”, comentava a l’amiga. “Tu no saps com són de perillosos els refredats de l’estiu. Un amic del meu cunyat Vicent n’arreplegà un l’any passat ... i que Déu el tinga en la glòria”

Per bé que Joana viatjava en màniga curta en ple mes de desembre, no podia imaginar-se amb una manteta amagada a la motxilla durant el mes d’agost; a més amés, s’hi negava. Seria qüestió de pensar en una solució alternativa. Però, quina?
“Temps al temps”, com hauria dit sa mare, o “La unió fa la força”, que hauria dit el pare.

*******

Com cada matí des de feia tres mesos, la Joana s’esforçava a mantenir la concentració. De sobte, un jove atractiu i ben vestit, la distragué tot oferint-li conversa: “Bon dia, viatja vosté habitualment amb tren? Haurà pogut observar, o millor dit comprovar, que l’anomenat fil musical excedeix amb escreix les seues funcions.”

A primer colp de vista, el jove semblava un testimoni de Jehovà, per això Joana tardà una miqueta a reaccionar i entendre de què li estava parlant. No es tractava d’un divulgador de la paraula del senyor, sinó d’un representant de la recentment creada Associació d’amics del mòbil; una entitat que intentava promoure i defensar els drets dels usuaris del telèfon mòbil allà on s’hi trobaren. Segons ells, el volum excessivament elevat de l’esmentat fil musical atemptava contra la seua existència. D’una banda, seguia explicant cortesament l’amable desconegut, no permetia que el propietari sentira bé la crida del seu aparell, i d’altra banda, en aquells casos en què l’espavilat propietari sí que s’adonava que estava sent requerit, la comunicació amb l’interlocutor esdevenia impossible. Era per això que estaven duent a terme una campanya de recollida de signatures; feien falta un miler i estaven segurs que les aconseguirien en un tres i no res perquè la causa era justa. Qui no necessita el mòbil avui en dia?

”RODALIA DESTINACIÓ...”

Salvada per la campana! Joana adreçà un somriure forçat al jove massa encantador i marxà amb pas lleuger a la recerca del seu tren.

******

Els dies anaven passant i les nadales deixaren pas a les simfonies, als vals, als concerts per a piano...; la música clàssica regnava de nou a l’interior dels vagons.

******

Com cada matí des de feia quatre mesos la Joana esperava a l’estació la ubicació del seu tren. La situació s’havia normalitzat i els trens de rodalia tenien de nou un lloc establert on fer la parada. Aquest fet havia contribuït bastant a la relaxació dels viatgers habituals. Aquell matí Joana esperava plàcidament, tot contemplant obertament un grup d’adolescents que feia rogle al voltant de qui semblava ser el capitost del grup. Els joves debatien joiosament sobre on fer la propera paella; hi havia dues opinions oposades, la d’aquells que volien fer-la en una caseta, com sempre, i la d’aquells que optaven per fer-la en un restaurant de reconegut prestigi. La tria a favor de la caseta guanyava adeptes a mesura que els diferents arguments s’anaven desenvolupant. Una parella d’ancians, que esperava l’arribada d’una néta que venia de París de França, s’afegí a la discussió i possiblement aconseguí que la balança es decantara finalment a favor de la caseta. “Ni punt de comparació. Una paella feta amb llenya, amb amor, sense que hi haja negoci pel mig és molt millor. Recorde una anècdota, allà pels anys 50...”
El simpàtic ancià potser no sabia que els joves no tenien encara el seu gust culinari, i que segurament apreciaven més el fet d’estar tots junts, en ambient, que el d’elaborar i menjar una bona paella. De totes maneres, la discussió s’acabà, pel que fa a aquest tema, és clar.

“RODALIA DESTINACIÓ...”

Joana sospirà profundament i emprengué la marxa darrere del grup d’adolescents que, casualment, es dirigia envers el mateix tren que ella. La curiositat pogué amb ella i, per primera vegada en molt de temps, no tragué els auriculars de la bossa. La nova conversa dels joves li paregué força interessant. S’acomodà en el dur seient i es disposà a assabentar-se dels temes que més colpien la joventut que l’havia desbancada. El tren va fer la primera parada i el grup de joves, entre rialles i crits d’alegria abandonà el vagó amb direcció desconeguda. Joana no s’immutà, sense adonar-se’n s’havia deixat endur pel Concierto de Aranjuez que sonava a través del fil musical. En aquell moment se n’adonà: havien adequat el volum a les necessitats de la situació. Badallà, i sense motiu aparent recordà aquell jove ben vestit de feia un parell de vegades.

Haurien tingut res a veure amb el canvi? No ho sabia, ni tampoc li importava gaire, però si les coses continuaven així potser havia arribat l’hora de deixar els compactes a casa i de recuperar els llibres com a companys de viatge.

D'infeccions contagioses et alii

2006-01-05T07:13:00.000-08:00

Varicel·la: f. PAT. Malatia infectivocontagiosa exantemàtica, de caràcter endemicoepidèmic, produïda pel mateix virus que l'herpes zòster, que afecta els infants i es caracteritza per una erupció semblant a la de la pigota benigna.

Al poble, la gent gran li diu pigota (borda o cristal·lina).

Per a Berta simplement són granets que piquen. I no acaba d'entendre que hi són, encara que ella no els havia demanat.

Redéu!
Tant de pare Nadal i tant de rei de l'Orient llunyà, desitjosos de portar als xiquets i xiquetes del món occidental capitalista des cadeaux,
i a la meua xiqueta
que ho volia tot
però que era feliç amb molt poc,
va i li porten una bona dosi de pigota.

En fi, que tot siga això.

Un cadeau pour toi, Joan

2005-12-30T11:14:00.000-08:00

D'altres egos et alii

Com cada matí des de feia tres mesos Joana seia en un banc de la impressionant i acabada d’estrenar Estació del Nord que hi ha al sud de la ciutat. Al panell se succeïen noms, horaris, destinacions i procedències amb una meticulositat que no deixava lloc al dubte. Simplement havies d’estar a l’aguait, sense perdre la concentració. Qualsevol distracció podia ser nefasta per a la consecució de l’objectiu: esbrinar on i quan faria parada el tren en qüestió. Després tot eren flors i violes.

“RODALIA DESTINACIÓ...”

La megafonia en esplendor la féu tornar a la realitat. Amb resignació, ajustà el volum dels auriculars del discmen, agafà la bossa i es dirigí plàcidament, sense pressa però sense pausa, cap a l’andana número nou, sector A, nivell tres. Després d’una pausa de deu minuts, la jornada es movia de nou.

Joana s’havia aficionat al discmen després d’un parell de dies d’incomunicació i de fil musical excessivament alt, molest i temàtic. Les cançons nadalenques podien tenir el seu atractiu, de fet, l’havien tingut quan ella era menuda i rebia les estrenes amb el seu cosí Miquel, però a les set del matí de tots els dies que tenien la mala sort d’existir al voltant de l’antany estimat nadal creaven una sensació d’estrés comparable al trànsit que evitava anant amb tren a feina. Tant de pastoret i pastoreta no pot ser bo de bon de matí.
Com cada dia des de feia tres mesos, Joana arribava a la seua destinació després de tres quarts d’hora de viatge plàcid i calentet. Triar la roba adequada per al trajecte s’havia convertit en tot un repte diari. Si bé la temperatura del carrer era fàcil d’esbrinar i encertar, simplement havies d’eixir al balconet i respirar profundament, l’interior del tren anava pel seu compte. Durant tres mesos havia tingut l’oportunitat de copsar deu o dotze graus centígrads de diferència respecte de l’exterior.

La veritat és que els dies de fred intens aquesta diferència s’agraïa, en un primer moment, és clar, perquè després dels minuts que tardava a recuperar-se, no hi havia prou amb el seient del costat per deixar-hi els jerseis, jaquetes... que s’havia de traure per poder respirar tranquil·la, sense ofegar-se.

Joana havia sentit dir a dues iaies encantadores, que desafiaven el volum del fil musical per poder mantenir una conversa com a bones amigues, que a l'estiu el problema era paregut, però a la inversa. Una d’elles, la que semblava que portava la veu cantant, portava sempre una manteta de viatge en la bossa de mà, “per evitar els refedats”, comentava a l’amiga. “Tu no saps com són de perillosos els refredats de l’estiu. Un amic del meu cunyat Vicent n’arreplegà un l’any passat ... i que Déu el tinga en la glòria”

Per bé que Joana viatjava al tren sense mànegeus en ple mes de desembre, no podia imaginar-se amb una manteta amagada a la motxilla durant el mes d’agost; a més amés, s’hi negava. Seria qüestió de pensar en una solució alternativa. Però, quina?

I tu, què faries?

2005-12-30T08:32:00.000-08:00

La
La naturalesa.
Mar o muntanya.
I per què no mar i muntanya?

I per què edificis al capdamunt de quasi tot?

Pezqueñines, no gracias.
Hay que dejarlos crecer.

I què passa quan et regalen mig quilo llarg de mollets xiconiuets acabats de pescar?

Apartats ja, per sempre més, de la seua família o acompanyants marins.

Què faries tu?

2005-12-30T02:24:00.000-08:00

Berta i jo.
Il·luminades de la vida,
que no per la vida sinó pel flash.

El xumet.
Dependència.

Ara va de bo

2005-12-28T09:17:00.000-08:00

o almenys ho espere.

El xoxòdrom

2005-12-28T08:59:00.000-08:00

busque i recerque la manera millor (o única, però manera) d'escriure al post

El xox�drom

2005-12-25T13:01:00.000-08:00

ARROJAR
VOMITAR
BOÇAR
Açò és el que necessitaria jo ara. Una bona boçada d'excedents i abusos. I mira que ho he intentat. No hi havia premeditació ni traïdoria, però me n'he passat igualment.

Més de mig món mor de fam, i jo amb agonia per haver menjat massa. Patètic!

TRES

2005-01-25T11:24:00.000-08:00

Tres. Trenta-tres. Tres-cents trenta-tres. Tres mil tres-cents trenta-tres.
Pour toi...

Apressada

2005-01-11T07:52:00.000-08:00

Nascuda amb presses, torne al xoxòdrom l'endemà que em pariren. I només per escriure una esnorme (amb essa intercalada) besada al meu joan.

Acta de naixement

2005-01-10T11:36:00.000-08:00

Enfeinada com estava, amb aigua al coll, el meu joan m'ha encomanat la seua darrera dèria. I és el que tenen els joans, que quan volen una cosa no s'aturen davant res. Què hi farem? La nit és jove, que se sentia temps enrere. I si no, visca el dia! I qui no té memòria, cames. O siga, que ací estic, naixent. Com n'és, de dur, el naixement. Tan bé que estava jo, envoltada de les meues cabòries, sense pegar peu en bola. I és el que té el vocabulari futbolístic, que és totalment desconegut per a mi, però no per això inexistent.
Porte només vora un minut en la nova dimensió (com diu la cançó) i oh, l'ordinador falla...