...i continua l'ATahualpa:

¿Por qué no engraso los ejes????

Es demasiado aburrido
seguir y seguir la huella.

Demasiado largo el camino
sin nada que me entretenga.

Atahualpa Yupanki

Preguntan de dónde soy,
y no sé qué responder.

De tanto no tener nada,
no tengo de dónde ser.

Jo

I la personeta en conjunt que forme amb mi mateix ha tornat a recaure. Maldicció!, i malíccia que m'entra. Redéu!

• Una setmana de repòs absolut seguint el tractament, "y vuelves la semana que viene a ver qué tal te ha ido".
• O a veure com em va, ara, no? en aquests moments i ahir, per què tinc una mena de rellotge intern que m'avisa quan em torna a tokar el Nolotil.
• I a més del dineral en medicaments, que síiiiiiii, que els farmacèutics també tenen dret a viure, ..., i en protector d'estómacs perquè no acabe amb una úlcera, ja que no hen d'oblidar, que porte gaire un mes enganxada amb el maleït tractament!!!!

En fi, que aquesta dona normal, ja no fa de professora des de la setmana passada, per prescripció facultativa.

Oficialment, perquè continue actuant en la xarxa, des de l'ombra, on-line. Però recordeu la dita: sólo unos pokos serán llamados a entrar en la kasa del...

No puc atendre tots els meus alumnes, és normal, però sí que puc parlar amb coneguts, col·leguetes, fills d'amigues de ma mare, antics veïns de 10 anys de convivència, pares d'amigues de la meua filla, i altra fauna. Es tracta de persones que veig sovint, a dintre i a fora de l'escola. Al llarg de la nostra coneixença hem arribat a intercanviar números de telèfons o adreces d'Internet. Sempre al marge de la nostra relació professora-alumnes d'escola.

És per això que veig normal, que més d'un m'haja telefonat a casa per saber com em trobe i que la veu haja corregut....

He , he, he, sí, ja sé, ja sé, això sona una mica pressumptuós i pedant, però de raza le viene al galgo, i no us diré si herete de part materna o paterna.

i cul de...

I cor de vaca lletera.

I cor de vaca lletera, i d'ase; o millor dit, de somera. Tot plegat, alhora.

Ummmmmm, bona combinació. M'agrada.

Tinc mans de primate, i què?

Això mateix. Tinc mans de primate, igual que mon pare. Unes mans Montoya. I què?. Avui he descobert que m'agraden.

Y dichosa la rama que al tronco se asemeja, O cría cuervos, y te sacrán los ojos, o a quien madruga Dios le ayuda i un llarg etcètera.


Estic tipa d'ungles perfectes i acompassades, llimades i arredonides, allargades i perfectes, irrrompibles i immossegables, decorades de mil maneres diferents i aderessades i amanides de mil gustos i colors, portadores d'encara una olor.

Què voleu? Jo en tinc una mostra variada de figures geomètriques. En tinc de triangulars, de quadrades, d'axatades i de caire romboidal. Curtetes i tallades sovint.
Ben curtetes, per poder treballar a gust. Ungles normals de dona normal.

... de dones va la cosa.

Avui vull justificar-me davant la meua neboda major, la plus belle de les majors.

Té 15 anys, i va perdre sa mare en el mateix instant que jo perdia la meua germana major. Una segona mare per a mi, de fet, així li ho deia contínuament, mig en broma, mig en veritat. I ignorant de mi, aspirava a ser una segona mare per a la seua filla, quan coexistíem juntes les 2 a soles.

Però temps fugit, i la meua filla vingué al món dies abans de la data tràgica. Semblava que ambdues, tia i neboda, havien pactat la data de naixement. Un parell de dies perquè la "parturienta" es recuperés i pogués viatjar amb cotxe, i presentació oficial.

La tia conegué la neboda, i la neboda estigué en braços de sa tia Silvi. La tia Filvi, que diu ella, amb una llengua de mig drap que sap pronunciar com toca, quan vol.

Segons durà aquest encontre, els suficients perquè la tia Filvi pogués dir: "-¡qué bonita es mamá!"

Li ho deia a sa mare, a ma mare, a la nostra mare. A la Tuti, qui ja s'apressava per alliberar la seua filla major dels escassos 2 quilos i mig que pesava la xiqueta. Si pareixia un pollastre! Preciosa, això sí; acompassada, redona com una pometa.

Però la tia Filvi això no ho va saber mai. En aquells moments apenes si s'hi veia.

Jo tampoc ho sabia, aquell dia. No havia tingut temps ni de telefonar, per poder assabentar-me dels darrers avanços de la malaltia.

La mort s'havia instal·lat a ca la meua germana i jo estava molt ocupada amb mi mateix. Ignorant! I de vegades, pense que també, una mica egoista. Aquest pensament em presegueix i m'acaça massa sovint.

Una llagrimeta rellisca per la galta esquerra, per la meua.

Avui volia parlar de les dones de la meua família. Una família obrera i treballadora. Normal, amb el significat que jo li done a aquest vocable. Però crec que no puc continuar, almenys avui.

Us avise, això sí, que es tracta de dones fortes i valentes, com totes les dones del món. Normals.