diumenge, gener 22, 2006


metidita en casita yo te espero
las zapatillas de cuadros preparadas
todo limpio y muy bien hecha la cama

yo aquí siempre te espero
porque yo sin ti
es que no soy nada

quiero ser tu florero

serán órdenes siempre tus deseos
porque tú sabes más de todo
quiero regalarle a tu casa todo mi tiempo

es mi sueño: todo limpio
es mi sueño estar en bata!!!!

de mayor...

Y por la noche te haré la cenita...


I què?

Que em disculpen les xiques de Ella baila sola per la mutilació conscient a què he sotmés la seua cançó. Em calia fer-ho per tal de provar de poder sentir com ho deuen fer els "floreros".

Demane també disculpes als pitxer i gerros del món, per la utlitització de llur imatge sense el consentiment escrit dels llurs representants.

Amb una disculpa més, que demane siga generalitzada per a qui corresponga:

... ho repetisc de nou: i què?

He estat pegant-li moltes voltes al cap arran de les breus converses que ens va suscitar el tema de la dona covarda. Un cigarret a corre-cuita, abans o durant la nostra "tasca docent" et alii, no donen per a molt més. Et à la rue, naturellement! Total que rumiant, rumiant, única cosa que pots fer quan ni la tos ni el mal de gola no et permeten de funcionar plus ou moins.

I per més que volia evitar-ho, em venia al cap la imatge de cinc dones que convivim al mateix ambient tots els dies laborals en horari vespertí. Treballem amb tu, i tu amb nosaltres. Ens coneixem, ens suportem, ens aguantem, ens estimem però no sempre, etc. Què més et puc dir? Si tu ho vius!

I aquestes dones m'han tingut el cap ocupat en les estones de solitud durant aquests dies de "malaltia comuna".

Cinc vides, cinc models, cinc dones. Res a veure entre elles.

Són, però, iguals???

Aquesta és la pregunta que m'ha acompanyat el cap de setmana, en els moments de solitud.

dilluns, gener 09, 2006

De vegades la pau

Confessions d’una dona covarda

No havia estat capaç ni de fer-li el fill que ara reivindicava amb falsa desesperació. Quan va voler adonar-se’n, havia degenerat en un toxicòman egoista incapaç de veure més enllà de les reunions de la feina. De quina manera si no, podia explicar que la deixara sola quan el necessitava tant. Ell sabia que ho estava passant malament i que les estones de solitud només trobava la companyia de les llàgrimes. Certament no podia parlar de plors, perquè encara que no cessaven, en certa manera podia controlar-los. Clar que el control era més aviat fictici i forçat, però control al cap i a la fi. És cert que de tant en tant feia bondat i aparentava que li importava estar al seu costat. Per desgràcia per a ella, però, mai havia estat un bon actor i se li notava massa l’esforç perquè ella poguera fer com que s’ho creia.
Algunes nits s’alçava del llit mentre ell roncava de manera desesperant i entre plors que intentava controlar per tal de no despertar-lo repassava els pros i els contres de mantenir la situació. Per més voltes que li pegava, sempre arribava a la mateixa conclusió: era covarda. No trobava una altra explicació.
Arribats en aquest punt, el pensament prenia un altre rumb. Els records de llunyans temps feliços acudien a la memòria i aleshores s’adonava que si no l’havia deixat era perquè de vegades encara l’estimava. Potser li mancava l’espenta que reivindicava per a altres dones, però ella sabia que en el fons no estava tot perdut.
I ací estava el quid de la qüestió. Valia la pena sacrificar els millors anys de la seua vida al costat d’una persona que no volia, o potser no sabia fer-la feliç. Al cap i a la fi tampoc demanava res desorbitat. Una miqueta de sinceritat (si és que la sinceritat es pot menjar amb cullereta) acompanyada de fets, no de paraules que després s’emportava el vent.
Tenia 27 anys i volia ser mare. El seu company li havia fet creure que ell volia participar en aquest projecte, i ella havia estat contenta, fins i tot feliç, durant setmanes. El temps anava passant i ella es va adonar que l’interés del susdit era més aviat fictici. Mai no havien tingut una vida sexual de la qual fer gala, però s’estimaven, i el seu xic l’havia fet sentir-se desitjada a la seua manera.
Què estava passant? Què podia fer? Les paraules no havien servit per fer que la cosa rutllara. Escenes de pseudopenediment i justificacions no demanades s’havien repetit en les últimes setmanes. I el desenvolupament era sempre el mateix. Si la tria era entre ella i els altres, la decisió era ràpida: els altres.
Per què de vegades és tot tan complicat? Ella no li posava impediments perquè isquera, i s’emborratxara, i un dia i un altre, i un altre... però tants? Què passava amb ella? Què pintava ella? La resposta se li feia un nus en la gola, però sabia que s’havia d’enfrontar amb la veritat si volia superar el tràngol que estava ofegant-la i que li estava agriant el caràcter.
Si la vida amb ella no li donava satisfaccions, per què no li ho deia? O és que estava forçant la situació perquè ella fera explosió i així ell no haver de fer cap esforç desagradable? Vistes així les coses ja tenien una miqueta més sentit. Amb ella per casa ell tenia tot el que un home pot demanar: una dona de fer feines; menjars que farien goig al costat de qualsevol aleta de pollastre; la roba neta, planxada, doblegada i alçada en l’armari; un cagador en condicions; una infermera atenta i agradable en caure malalt; un amic/amiga quan les ganes de parlar et fan ser xarraire ...
La cosa estava degenerant. Si el proper pas era la pèrdua del mutu respecte, fins ací havien arribat. Contra tot pronòstic, podia suportar que li prenguera el pèl, que planejara vetllades agradables en llocs nous que després no s’acomplien, que li diguera que anava a fer-se’n un i tornara de dia i la despertara amb vòmits sorollosos que després no netejava malgrat la directa de deixar-li els draps i el detergent desinfectant al costat del vàter. Què esperava? que fóra ella qui s’agenollara i netejara el vàter que ell havia embrutat! Ni pensar-ho!
Quan havia estat l’última vegada que havien eixit junts i s’havien divertit? Uf, ella no podia recordar-ho. Els últims temps havia estat vivint de rendes, de records de temps millors, però amb això ja no en tenia prou.
Potser havia arribat l’hora d’admetre que s’havia acabat, que calia sincerar-se i dir-se, confessar-se què collons esperaven de la vida. El que estava clar era que les coses no podien continuar de la mateixa manera. Ja eren persones adultes i havien de prendre una determinació: o junts o separats, o fins i tot junts i separats. Però les coses clares, sense enganys ni trampes. No s’havien promés res, i per això ella no podia fer-li retrets. D’acord, però tenia un compromís amb ella mateix, i havia arribat l’hora de fer-lo valdre. Potser no tenia dret a exigir-li comprensió, ni atenció, ni miraments, ni sensibilitat. Però, també és cert que ell la feia sentir com un drap i no hi havia dret. Prou, ja estava bé de justificacions i d’històries inventades per tal d’excusar la seua absència. Quan no es pot tenir tot, s’ha de triar, i qui tria està expressant lliurement què és el que vol i el que no vol. I per molt que li pesara, ell també tenia dret a ser feliç, i estava demostrat que amb ella no ho era pas.
Ja no quedava tant per a l’any nou, i ja se sap: any nou, vida nova. I si a més a més es comença un segle nou, motiu de més per a agafar la paella pel mànec.
Li havia demanat al segle XXI un treball i un fill, un fill que havia volgut tenir amb el suport d’Israel. Ara, però, el fet de no saber si la cara del pare del seu fill li seria coneguda o no li resultava una miqueta indiferent.
I amb aquests pensaments decidí anar-se’n al llit convençuda com estava que l’endemà no dinaria en aquella terrasseta d’estiu que hi ha vora l’estany, i que donaria les explicacions que foren necessàries a qui volguera demanar-li-les.
Perquè se sentia comunicativa.

dijous, gener 05, 2006

Per al despistat d'en Joan


Un autre roman "costumista", ou le même, mais reelaborat.
Primer intent

Despropòsits 2000
Com cada matí des de feia tres mesos Joana seia en un banc de la impressionant i acabada d’estrenar Estació del Nord que hi ha al sud de la ciutat. Al panell se succeïen noms, horaris, destinacions i procedències amb una meticulositat que no deixava lloc al dubte. Simplement havies d’estar a l’aguait, sense perdre la concentració. Qualsevol distracció podia ser nefasta per a la consecució de l’objectiu: esbrinar on i quan faria parada el tren en qüestió. Després tot eren flors i violes.

“RODALIA DESTINACIÓ...”

La megafonia en esplendor la féu tornar a la realitat.
Amb resignació, ajustà el volum dels auriculars del disc compacte, agafà la bossa i es dirigí plàcidament, sense pressa però sense pausa, cap a l’andana número nou, sector A, nivell tres. Després d’una pausa de deu minuts, la jornada es movia de nou.
Joana s’havia aficionat al disc compacte després d’un parell de dies d’incomunicació i de fil musical excessivament alt, molest i temàtic. Les cançons nadalenques podien tenir el seu atractiu, de fet, l’havien tingut quan ella era menuda i rebia les estrenes amb el seu cosí Miquel, però a les set del matí de tots els dies que tenien la mala sort d’existir al voltant de l’antany estimat nadal creaven una sensació d’estrés comparable al trànsit que evitava anant amb tren a treballar. Tant de pastoret i pastoreta no és normal de bon de matí.
Com cada dia des de feia tres mesos, Joana arribava a la seua destinació després de tres quarts d’hora de viatge plàcid i calentet. Triar la roba adequada per al trajecte s’havia convertit en un repte diari. Si bé la temperatura del carrer era fàcil d’esbrinar i encertar, simplement havies d’eixir al balconet i respirar profundament, l’interior del tren anava pel seu compte. Durant tres mesos havia tingut l’oportunitat de copsar deu o dotze graus centígrads de diferència respecte de l’exterior. La veritat és que els dies de fred intens aquesta diferència s’agraïa, en un primer moment, és clar, perquè després dels minuts que tardava a recuperar-se, no hi havia prou amb el seient del costat per deixar-hi els jerseis, jaquetes... que s’havia de traure per poder respirar tranquil·la, sense ofegar-se.
Joana havia sentit dir a dues iaies encantadores que desafiaven el volum del fil musical per poder mantenir una conversa com a bones amigues, que a l'estiu el problema era paregut, però a la inversa. Una d’elles, la que semblava que portava la veu cantant, portava sempre una manteta de viatge en la bossa de mà, “per evitar els refredats”, comentava a l’amiga. “Tu no saps com són de perillosos els refredats de l’estiu. Un amic del meu cunyat Vicent n’arreplegà un l’any passat ... i que Déu el tinga en la glòria”
Per bé que Joana viatjava en màniga curta en ple mes de desembre, no podia imaginar-se amb una manteta amagada a la motxilla durant el mes d’agost; a més amés, s’hi negava. Seria qüestió de pensar en una solució alternativa. Però, quina?
“Temps al temps”, com hauria dit sa mare, o “La unió fa la força”, que hauria dit el pare.
*******

Com cada matí des de feia tres mesos, la Joana s’esforçava a mantenir la concentració. De sobte, un jove atractiu i ben vestit, la distragué tot oferint-li conversa: “Bon dia, viatja vosté habitualment amb tren? Haurà pogut observar, o millor dit comprovar, que l’anomenat fil musical excedeix amb escreix les seues funcions.”
A primer colp de vista, el jove semblava un testimoni de Jehovà, per això Joana tardà una miqueta a reaccionar i entendre de què li estava parlant. No es tractava d’un divulgador de la paraula del senyor, sinó d’un representant de la recentment creada Associació d’amics del mòbil; una entitat que intentava promoure i defensar els drets dels usuaris del telèfon mòbil allà on s’hi trobaren. Segons ells, el volum excessivament elevat de l’esmentat fil musical atemptava contra la seua existència. D’una banda, seguia explicant cortesament l’amable desconegut, no permetia que el propietari sentira bé la crida del seu aparell, i d’altra banda, en aquells casos en què l’espavilat propietari sí que s’adonava que estava sent requerit, la comunicació amb l’interlocutor esdevenia impossible. Era per això que estaven duent a terme una campanya de recollida de signatures; feien falta un miler i estaven segurs que les aconseguirien en un tres i no res perquè la causa era justa. Qui no necessita el mòbil avui en dia?
”RODALIA DESTINACIÓ...”

Salvada per la campana! Joana adreçà un somriure forçat al jove massa encantador i marxà amb pas lleuger a la recerca del seu tren.
******

Els dies anaven passant i les nadales deixaren pas a les simfonies, als vals, als concerts per a piano...; la música clàssica regnava de nou a l’interior dels vagons.
******

Com cada matí des de feia quatre mesos la Joana esperava a l’estació la ubicació del seu tren. La situació s’havia normalitzat i els trens de rodalia tenien de nou un lloc establert on fer la parada. Aquest fet havia contribuït bastant a la relaxació dels viatgers habituals. Aquell matí Joana esperava plàcidament, tot contemplant obertament un grup d’adolescents que feia rogle al voltant de qui semblava ser el capitost del grup. Els joves debatien joiosament sobre on fer la propera paella; hi havia dues opinions oposades, la d’aquells que volien fer-la en una caseta, com sempre, i la d’aquells que optaven per fer-la en un restaurant de reconegut prestigi. La tria a favor de la caseta guanyava adeptes a mesura que els diferents arguments s’anaven desenvolupant. Una parella d’ancians, que esperava l’arribada d’una néta que venia de París de França, s’afegí a la discussió i possiblement aconseguí que la balança es decantara finalment a favor de la caseta. “Ni punt de comparació. Una paella feta amb llenya, amb amor, sense que hi haja negoci pel mig és molt millor. Recorde una anècdota, allà pels anys 50...”
El simpàtic ancià potser no sabia que els joves no tenien encara el seu gust culinari, i que segurament apreciaven més el fet d’estar tots junts, en ambient, que el d’elaborar i menjar una bona paella. De totes maneres, la discussió s’acabà, pel que fa a aquest tema, és clar.
“RODALIA DESTINACIÓ...”

Joana sospirà profundament i emprengué la marxa darrere del grup d’adolescents que, casualment, es dirigia envers el mateix tren que ella. La curiositat pogué amb ella i, per primera vegada en molt de temps, no tragué els auriculars de la bossa. La nova conversa dels joves li paregué força interessant. S’acomodà en el dur seient i es disposà a assabentar-se dels temes que més colpien la joventut que l’havia desbancada. El tren va fer la primera parada i el grup de joves, entre rialles i crits d’alegria abandonà el vagó amb direcció desconeguda. Joana no s’immutà, sense adonar-se’n s’havia deixat endur pel Concierto de Aranjuez que sonava a través del fil musical. En aquell moment se n’adonà: havien adequat el volum a les necessitats de la situació. Badallà, i sense motiu aparent recordà aquell jove ben vestit de feia un parell de vegades.
Haurien tingut res a veure amb el canvi? No ho sabia, ni tampoc li importava gaire, però si les coses continuaven així potser havia arribat l’hora de deixar els compactes a casa i de recuperar els llibres com a companys de viatge.

D'infeccions contagioses et alii

Varicel·la: f. PAT. Malatia infectivocontagiosa exantemàtica, de caràcter endemicoepidèmic, produïda pel mateix virus que l'herpes zòster, que afecta els infants i es caracteritza per una erupció semblant a la de la pigota benigna.

Al poble, la gent gran li diu pigota (borda o cristal·lina).

Per a Berta simplement són granets que piquen. I no acaba d'entendre que hi són, encara que ella no els havia demanat.

Redéu!
Tant de pare Nadal i tant de rei de l'Orient llunyà, desitjosos de portar als xiquets i xiquetes del món occidental capitalista des cadeaux,
i a la meua xiqueta
que ho volia tot
però que era feliç amb molt poc,
va i li porten una bona dosi de pigota.

En fi, que tot siga això.