Un autre roman "costumista", ou le même, mais reelaborat.
Primer intent
Despropòsits 2000
Com cada matí des de feia tres mesos Joana seia en un banc de la impressionant i acabada d’estrenar Estació del Nord que hi ha al sud de la ciutat. Al panell se succeïen noms, horaris, destinacions i procedències amb una meticulositat que no deixava lloc al dubte. Simplement havies d’estar a l’aguait, sense perdre la concentració. Qualsevol distracció podia ser nefasta per a la consecució de l’objectiu: esbrinar on i quan faria parada el tren en qüestió. Després tot eren flors i violes.
“RODALIA DESTINACIÓ...”
La megafonia en esplendor la féu tornar a la realitat.
Amb resignació, ajustà el volum dels auriculars del disc compacte, agafà la bossa i es dirigí plàcidament, sense pressa però sense pausa, cap a l’andana número nou, sector A, nivell tres. Després d’una pausa de deu minuts, la jornada es movia de nou.
Joana s’havia aficionat al disc compacte després d’un parell de dies d’incomunicació i de fil musical excessivament alt, molest i temàtic. Les cançons nadalenques podien tenir el seu atractiu, de fet, l’havien tingut quan ella era menuda i rebia les estrenes amb el seu cosí Miquel, però a les set del matí de tots els dies que tenien la mala sort d’existir al voltant de l’antany estimat nadal creaven una sensació d’estrés comparable al trànsit que evitava anant amb tren a treballar. Tant de pastoret i pastoreta no és normal de bon de matí.
Com cada dia des de feia tres mesos, Joana arribava a la seua destinació després de tres quarts d’hora de viatge plàcid i calentet. Triar la roba adequada per al trajecte s’havia convertit en un repte diari. Si bé la temperatura del carrer era fàcil d’esbrinar i encertar, simplement havies d’eixir al balconet i respirar profundament, l’interior del tren anava pel seu compte. Durant tres mesos havia tingut l’oportunitat de copsar deu o dotze graus centígrads de diferència respecte de l’exterior. La veritat és que els dies de fred intens aquesta diferència s’agraïa, en un primer moment, és clar, perquè després dels minuts que tardava a recuperar-se, no hi havia prou amb el seient del costat per deixar-hi els jerseis, jaquetes... que s’havia de traure per poder respirar tranquil·la, sense ofegar-se.
Joana havia sentit dir a dues iaies encantadores que desafiaven el volum del fil musical per poder mantenir una conversa com a bones amigues, que a l'estiu el problema era paregut, però a la inversa. Una d’elles, la que semblava que portava la veu cantant, portava sempre una manteta de viatge en la bossa de mà, “per evitar els refredats”, comentava a l’amiga. “Tu no saps com són de perillosos els refredats de l’estiu. Un amic del meu cunyat Vicent n’arreplegà un l’any passat ... i que Déu el tinga en la glòria”
Per bé que Joana viatjava en màniga curta en ple mes de desembre, no podia imaginar-se amb una manteta amagada a la motxilla durant el mes d’agost; a més amés, s’hi negava. Seria qüestió de pensar en una solució alternativa. Però, quina?
“Temps al temps”, com hauria dit sa mare, o “La unió fa la força”, que hauria dit el pare.
*******
Com cada matí des de feia tres mesos, la Joana s’esforçava a mantenir la concentració. De sobte, un jove atractiu i ben vestit, la distragué tot oferint-li conversa: “Bon dia, viatja vosté habitualment amb tren? Haurà pogut observar, o millor dit comprovar, que l’anomenat fil musical excedeix amb escreix les seues funcions.”
A primer colp de vista, el jove semblava un testimoni de Jehovà, per això Joana tardà una miqueta a reaccionar i entendre de què li estava parlant. No es tractava d’un divulgador de la paraula del senyor, sinó d’un representant de la recentment creada Associació d’amics del mòbil; una entitat que intentava promoure i defensar els drets dels usuaris del telèfon mòbil allà on s’hi trobaren. Segons ells, el volum excessivament elevat de l’esmentat fil musical atemptava contra la seua existència. D’una banda, seguia explicant cortesament l’amable desconegut, no permetia que el propietari sentira bé la crida del seu aparell, i d’altra banda, en aquells casos en què l’espavilat propietari sí que s’adonava que estava sent requerit, la comunicació amb l’interlocutor esdevenia impossible. Era per això que estaven duent a terme una campanya de recollida de signatures; feien falta un miler i estaven segurs que les aconseguirien en un tres i no res perquè la causa era justa. Qui no necessita el mòbil avui en dia?
”RODALIA DESTINACIÓ...”
Salvada per la campana! Joana adreçà un somriure forçat al jove massa encantador i marxà amb pas lleuger a la recerca del seu tren.
******
Els dies anaven passant i les nadales deixaren pas a les simfonies, als vals, als concerts per a piano...; la música clàssica regnava de nou a l’interior dels vagons.
******
Com cada matí des de feia quatre mesos la Joana esperava a l’estació la ubicació del seu tren. La situació s’havia normalitzat i els trens de rodalia tenien de nou un lloc establert on fer la parada. Aquest fet havia contribuït bastant a la relaxació dels viatgers habituals. Aquell matí Joana esperava plàcidament, tot contemplant obertament un grup d’adolescents que feia rogle al voltant de qui semblava ser el capitost del grup. Els joves debatien joiosament sobre on fer la propera paella; hi havia dues opinions oposades, la d’aquells que volien fer-la en una caseta, com sempre, i la d’aquells que optaven per fer-la en un restaurant de reconegut prestigi. La tria a favor de la caseta guanyava adeptes a mesura que els diferents arguments s’anaven desenvolupant. Una parella d’ancians, que esperava l’arribada d’una néta que venia de París de França, s’afegí a la discussió i possiblement aconseguí que la balança es decantara finalment a favor de la caseta. “Ni punt de comparació. Una paella feta amb llenya, amb amor, sense que hi haja negoci pel mig és molt millor. Recorde una anècdota, allà pels anys 50...”
El simpàtic ancià potser no sabia que els joves no tenien encara el seu gust culinari, i que segurament apreciaven més el fet d’estar tots junts, en ambient, que el d’elaborar i menjar una bona paella. De totes maneres, la discussió s’acabà, pel que fa a aquest tema, és clar.
“RODALIA DESTINACIÓ...”
Joana sospirà profundament i emprengué la marxa darrere del grup d’adolescents que, casualment, es dirigia envers el mateix tren que ella. La curiositat pogué amb ella i, per primera vegada en molt de temps, no tragué els auriculars de la bossa. La nova conversa dels joves li paregué força interessant. S’acomodà en el dur seient i es disposà a assabentar-se dels temes que més colpien la joventut que l’havia desbancada. El tren va fer la primera parada i el grup de joves, entre rialles i crits d’alegria abandonà el vagó amb direcció desconeguda. Joana no s’immutà, sense adonar-se’n s’havia deixat endur pel Concierto de Aranjuez que sonava a través del fil musical. En aquell moment se n’adonà: havien adequat el volum a les necessitats de la situació. Badallà, i sense motiu aparent recordà aquell jove ben vestit de feia un parell de vegades.
Haurien tingut res a veure amb el canvi? No ho sabia, ni tampoc li importava gaire, però si les coses continuaven així potser havia arribat l’hora de deixar els compactes a casa i de recuperar els llibres com a companys de viatge.
