Un cadeau pour toi, Joan
D'altres egos et alii
Com cada matí des de feia tres mesos Joana seia en un banc de la impressionant i acabada d’estrenar Estació del Nord que hi ha al sud de la ciutat. Al panell se succeïen noms, horaris, destinacions i procedències amb una meticulositat que no deixava lloc al dubte. Simplement havies d’estar a l’aguait, sense perdre la concentració. Qualsevol distracció podia ser nefasta per a la consecució de l’objectiu: esbrinar on i quan faria parada el tren en qüestió. Després tot eren flors i violes.
“RODALIA DESTINACIÓ...”
La megafonia en esplendor la féu tornar a la realitat. Amb resignació, ajustà el volum dels auriculars del discmen, agafà la bossa i es dirigí plàcidament, sense pressa però sense pausa, cap a l’andana número nou, sector A, nivell tres. Després d’una pausa de deu minuts, la jornada es movia de nou.
Joana s’havia aficionat al discmen després d’un parell de dies d’incomunicació i de fil musical excessivament alt, molest i temàtic. Les cançons nadalenques podien tenir el seu atractiu, de fet, l’havien tingut quan ella era menuda i rebia les estrenes amb el seu cosí Miquel, però a les set del matí de tots els dies que tenien la mala sort d’existir al voltant de l’antany estimat nadal creaven una sensació d’estrés comparable al trànsit que evitava anant amb tren a feina. Tant de pastoret i pastoreta no pot ser bo de bon de matí.
Com cada dia des de feia tres mesos, Joana arribava a la seua destinació després de tres quarts d’hora de viatge plàcid i calentet. Triar la roba adequada per al trajecte s’havia convertit en tot un repte diari. Si bé la temperatura del carrer era fàcil d’esbrinar i encertar, simplement havies d’eixir al balconet i respirar profundament, l’interior del tren anava pel seu compte. Durant tres mesos havia tingut l’oportunitat de copsar deu o dotze graus centígrads de diferència respecte de l’exterior.
La veritat és que els dies de fred intens aquesta diferència s’agraïa, en un primer moment, és clar, perquè després dels minuts que tardava a recuperar-se, no hi havia prou amb el seient del costat per deixar-hi els jerseis, jaquetes... que s’havia de traure per poder respirar tranquil·la, sense ofegar-se.
Joana havia sentit dir a dues iaies encantadores, que desafiaven el volum del fil musical per poder mantenir una conversa com a bones amigues, que a l'estiu el problema era paregut, però a la inversa. Una d’elles, la que semblava que portava la veu cantant, portava sempre una manteta de viatge en la bossa de mà, “per evitar els refedats”, comentava a l’amiga. “Tu no saps com són de perillosos els refredats de l’estiu. Un amic del meu cunyat Vicent n’arreplegà un l’any passat ... i que Déu el tinga en la glòria”
Per bé que Joana viatjava al tren sense mànegeus en ple mes de desembre, no podia imaginar-se amb una manteta amagada a la motxilla durant el mes d’agost; a més amés, s’hi negava. Seria qüestió de pensar en una solució alternativa. Però, quina?
posted by Berta at 11:14 AM
1 comments
