Enfeinada com estava, amb aigua al coll, el meu joan m'ha encomanat la seua darrera dèria. I és el que tenen els joans, que quan volen una cosa no s'aturen davant res. Què hi farem? La nit és jove, que se sentia temps enrere. I si no, visca el dia! I qui no té memòria, cames. O siga, que ací estic, naixent. Com n'és, de dur, el naixement. Tan bé que estava jo, envoltada de les meues cabòries, sense pegar peu en bola. I és el que té el vocabulari futbolístic, que és totalment desconegut per a mi, però no per això inexistent. Porte només vora un minut en la nova dimensió (com diu la cançó) i oh, l'ordinador falla...